Durant aquests dies, la ciutadania està assistint amb sorpresa a l’esquizofrènic canvi de criteri i doble personalitat del PP, al que se li esta caient la màscara de l’oportunisme electoralista i partidista, i està començar a deixar en evidència les seves incoherències i enganys.
Durant set anys; durant un mes de campanya; i durant els pocs minuts que el nou i amagat President Rajoy a comparegut públicament... el PP es va omplir la boca, una i altra vegada, de la seva recepta màgica per sortir de la crisi sense pujar els impostos. Els més valents inclús, com els regidors del PP a Pineda de Mar, van proposar que s’havien de baixar els impostos (especialment l’IBI).
Transcorreguda una setmana a la Presidència, el PP ja no necessita cap màscara per amagar el seu veritable programa electoral (aquell que va negar durant tota la campanya) i comença a governar amb ma de ferro contra la classe treballadora. Mil vegades van negar els populars que no pujarien els impostos, i al final... “Donde dije digo, digo Diego”. El segon cop arribarà amb l’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat al mes de maig.
Mentre tant, el desconcert en les files populars es general. Entre els seus votants i militants, que no donen crèdit a un canvi de criteri tan radical. I entre els propis regidors populars, que s’ha passat l’últim trimestre de l’any criticant qualsevol proposta d’increment d’impostos als Ajuntaments, i ara, de la nit al dia, es veu desautoritzats per Rajoy.
Fins i tot els canvis de criteri es poden argumentar; però per fer-ho s’ha de comparèixer públicament. Els diputats esperen a que Rajoy ho expliqui a la cambra. La premsa espera una roda de premsa del President. Els ciutadans esperen que algú els convenci de que no els acaben d’enganyar.
Diuen que vint anys després que acabés la II Guerra Mundial, van trobar a una illa del Pacífic a un soldat japonès que no sabia que havia acabat la guerra. Que algú truqui a Rajoy!, per dir-li que ja ha acabat la campanya electoral, i que pot sortir a donar la cara.
