#CONR, DE REFLEXIÓ
En aquests dies, la política socialista, des de l’àmbit municipal fins a l’autonòmic i estatal, es troba immersa en un procés de reflexió, que té com a objectiu principal adaptar el discurs i el lideratge del partit als canvis socials, econòmics i polítics que s’han produït durant el darrers anys; i que ara es tradueixen en la demanda ciutadana de noves formes de fer política, més pròximes, transparents i eficaces.
La reflexió política, però, no és un procés bèl•lic de vencedors i vençuts, sinó un procés natural de millora contínua, que es dóna amb independentment d’haver guanyat o perdut unes eleccions. Quan perdem pensem en con millorar... quan guanyem pensem en com seguir millorant.
I és que, si bé els principis i valors d’un partit polític constitueixen l’element fonamental del seu ideari, el discurs no ha de ser mai un dogma inamovible, sinó una reflexió oberta que es va modulant amb el temps. Ara, estem en un moment on la política socialista s’està repensant, ni més ni menys. Estem repensant, sobretot, el nostre discurs i el lloc que ocupem en la línea que dibuixa, de dreta a esquerra, l’espectre polític, el posicionament dels ciutadans i el vot.
Altres debats (els límits nacionalistes/centralistes del catalanisme o de l’espanyolisme, els simbolismes buits de contingut, els noms que han d’encapçalar els projectes...) són debats accessoris respecte del veritable debat: el debat de les idees. Debats que, en contra del que molts volen fer pensar (partits de l’oposició) o vendre (mitjans de comunicació afins), no formen part de l’agenda de treball socialista.
Al final, davant aquesta pressió maniquea (“el bé i el mal, espanyol, català, més espanyol que català...”), els socialistes haurem de reivindicar el lliure dret a repensar, amb els nostres propis arguments, les nostres pròpies idees; i, si no els importa, a fer-ho sense deixar víctimes ni sang pel camí.
A Catalunya, la renuncia de José Montilla a continuar com a primer secretari del PSC ha obert un procés congressual que ha de portar a renovar les grans idees (i les persones que les lideraran) del partit. Fa mesos que es treballa en aquest congrés i en les seves ponències, on s’han d’assentar les bases d’un discurs socialista més sòlid, fonamentat en els principis de l’esquerra catalanista i federalista, i en l’objectiu estratègic de convertir novament Catalunya en el referent socioeconòmic d’Espanya i de les regions de la Mediterrània.
El PSOE, per la seva banda, també es troba en un moment de transició, on haurà de concretar l’abast exacte del seu discurs d’esquerres, després d’uns anys d’excepcionalitat, on les mesures necessàries per fer front a la situació de crisi econòmica mundial s’han hagut de governar, en ocasions, al marge d’idearis partidistes o rèdits electoralistes, per garantir la solvència de l’Estat.
Ara, correspon a Alfredo Pérez Rubalcaba liderar aquest procés de renovació, tot repensant les línies estratègiques de la política socialista; i sense que això suposi cap contradicció, sinó una reflexió, des de dins, sobre quina ha de ser la proposta política dels socialistes per seguir tenint el suport dels votants progressistes.
A vegades, quan veig a alguns intentar pescar en les aigües de la confrontació fratricida, sembla mentida que la nostra democràcia i les nostres autonomies hagin nascut del consens i d’una transició pacífica.
Una Catalunya i una Espanya fortes i socialment cohesionades. Aquest és el repte socialista de futur.
