Què hem après al Congrés del PSC?

Crec que aquest Congrés Nacional ens ha servit a tots per aprendre d’una vegada de què va això de la política, entesa com a espai de relació, acció i comunicació amb els nostres militants, simpatitzats i votants.

Jo he après que el punt fort del nostre partit és l’autocrítica: quan som capaços de fer autocrítica, les coses ens surten bé. No parlo de crítica destructiva; parlo de criticar per millorar. Quan no fem autocrítica, quan no reconeixem que estem en crisi, quan no reconeixem que tenim un problema amb el tripartit, els nostres militants, simpatitzants i votants ens castiguen.

Durant el darrer cicle electoral, el PSC ha estat durament castigat per la seva manca de confiança, credibilitat i lideratge (i per la crisi, també per la crisi). I ens han castigat els votants, però també, i això és el pitjor, els nostres militants i simpatitzants, que estan desmobilitzats per pura desmotivació. La crisi explica una part dels resultats, però no tot: la nostra gent, militants i votants, estan desil·lusionats perquè no hem respost a les seves expectatives.

Els polítics som representants de la ciutadania. Ni alcaldes, ni presidents, ni gestors, ni tecnòcrates. SOM REPRESENTANTS DE LA CIUTADANIA.  Això vol dir que els ciutadans, els militants, els simpatitzats, els votants, s’han de identificar amb nosaltres, amb el que diem, amb el que fem i amb el nostre partit. Si no s’identifiquen amb nosaltres, no ens voten. No hi ha més. Hem de ser el mirall i el reflex de la societat: quan algú que va pel carrer ens mira s’hi ha de sentit reflectit.

Durant aquest anys, hem perdut aquesta sintonia amb la gent. Perquè hem pensat que és més important parlar que escoltar... Perquè els hem parlat de tot, menys del que ells volien que els parléssim... Fins al punt de que la gent progressista ha deixat d’identificar-se amb els nostres líders, amb nostre discurs i amb nostre partit.

La gent d’esquerres no s’identifica amb lideratges conservadors ni amb partits que no aposten obertament per la transparència i la democràcia. I quan això passa, es desmobilitzen. Avui, el PSC es un partit desmobilitzat; perquè tenim un problema de desafecció. Desafecció de la política en general, desafecció dels nostres líders i desafecció del nostre discurs, que s’ha mogut excessivament dins ambigüitats que no agraden a ningú.

Els ciutadans demanen renovació de les persones i dels discursos. El Congrés Nacional ho ha fet evident: el nou PSC ha de ser un partit renovat, en les persones, en el discursos i en l’organització. El mandat dels ciutadans és aquest. El mandat dels nostres militants i simpatitzats és aquest.

Com deia al principi, crec que en aquest Congrés tots hem entès què és això de la política, i que el PSC ha iniciat un procés de canvi a tots els nivells, que ens ha de portar a renovar el partit, a renovar el discurs i, el més important, a renovar la confiança de la gent progressista com a força política que els representa.