Les Ciutats Estat eren entitats geopolítiques molt comunes a l’època medieval. En l’actualitat, queden alguns vestigis d’aquests tipus de país tan singular, de micro-estat, com ara el Vaticà, Mònaco o San Marino.

A vegades, les ciutats contemporànies també tenen, tenim (perquè no dir-ho) deliris de grandesa, i els agrada jugar a ser ciutats-estat, entrant o plantejant qüestions d’una envergadura que escapa amb molt a la seva capacitat de decisió i gestió, i que en puritat corresponen a l’Administració autonòmica o estatal. L’últim episodi en aquesta línia ha estat la proposta de consultes populars a Catalunya per demanar la independència del país.

Certament, la identitat de Catalunya i la seva entitat territorial, socio-cultural i política, és el centre d’un debat molt interessant i necessari; però un debat que s’ha de resoldre en l’àmbit de treball de les administracions competents per tractar qüestions d’abast nacional, en aquest cas, Generalitat i Estat.

El debat catalanista està focalitzat a dia d’avui en la ratificació constitucional de l’Estatut d’Autonomia; aquest és l’esglaó que ara hem de pujar i al qual han de dedicar la seva atenció i esforç els partits polítics catalans. L’autodeterminació, la federació, la independència… és un altre esglaó que ara no toca discutir (quan encara tenim un pas decisiu per fer), i, encara menys, discutir a l’àmbit local, on les problemàtiques sobre les quals els ciutadans demanen la nostra atenció són altres més properes a la realitat quotidiana i allunyades dels grans debats nacionals, que es diluciden en altres fòrums.

Podem, i hem, de parlar de la qüestió nacional llargament, però el que els ciutadans demanen als alcaldes i als ajuntaments són altres coses.

Publicat amb la categoria de General |