Després de molts mesos de llarg debat polític, la revisió del model de finançament autonòmic per a Catalunya toca a la seva fi. El model resultant, com sempre, estarà sotmès també a un fort debat, més partidista que objectiu, en la mesura en que no s’hagi assolit la xifra (“la carta als reis”) que cadascú consideri més oportuna per desvirtuar la millora assolida.

Per què si bé és cert que històricament Catalunya ha patit un dèficit fiscal en les seves aportacions-devolucions amb la hisenda de l’Estat, Per què si bé és cert que la revisió del model de finançament està sòlidament afermada al nou Estatut de Catalunya. No és menys cert que escometre una millora d’ingressos en el marc de la pitjor crisi econòmica des de fa mig segle és una qüestió enormement complexa, per pura matemàtica.

Mantenir la tensió i la posició en un procés negociador tan llarg i complex, i defensar amb fermesa l’interés general de Catalunya en un context de manifesta “catalanofòbia” de la dreta antinacionalista; i fer-ho amb prudència i sense xantatges oportunistes; és un mèrit que correspon únicament a la força i unitat demostrades en tot moment pel Govern d’Entesa, pel PSC i pel President Montilla.

Amb el debat del finançament autonòmic, però, no s’acaba la discussió sobre el finançament de les administracions públiques. D’una banda, la fiscalitat de l’Estat es troba també en vies de revisió, per ajustar-la a la crisi econòmica i al dèficit públic. De l’altra, i això és el que més ens preocupa als alcaldes, queda per resoldre el finançament de l’Administració Local, sobre la base d’uns ingressos corrents més constants, que permetin desenvolupar polítiques socioeconòniques sostenibles en el temps, garantir la capacitat d’endeutament per a inversions i minimitzar els riscos de conjuntures com la que ara ens afecta.

Publicat amb la categoria de General |